UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 27 de febrer del 2011

Catúfol de la roda

Donde yo aún aprendo a seguir la rueda
Pureza Canelo

Visc de la flama somorta de l’espelma
en aquesta foguera que la soledat cobreix:
no cal que siga nit de joans en la llacuna
perquè els timons cremen al meu pit.

BESSÓ, Pere (Poema inèdit, 22 febrer 2011)

Un catúfol és cada un dels recipients en un mecanisme per extreure aigua d'un pou. Amb el poema la veu poètica extreu aigua del seu pou interior, la "flama somorta" de l'espelma, el record que li queda del passat. Al mateix temps, la soledat cobreix, reprimeix, en el seu exterior, tota foguera que pugui sentir actualment. No fa falta que sigui Sant Joan a fora, perquè el seu interior cremi. La veu poètica aprèn, en definitiva, el mecanisme de la roda que el porta a allò profund dins seu, allò que no acabarà de conèixer mai del tot.

dijous, 24 de febrer del 2011

Esclavituds...

Només podem
ser esclaus de
nosaltres mateixos,
després ens farem
addictes a les
esclavituds...

Som lliures,
però també
ho hem de ser
de nosaltres.

Els límits
de vegades
són limitats...

Onatge dins el bloc Onatges

El veritable enemic és l’enemic interior, venia a dir Forster. La passió converteix l’obligació en goig. El que hem escollit lliurement, ja es convertirà en una addicció, un vici impune, amb el temps. Hem de mirar de superar les nostres limitacions, la nostra por, perquè ens empresonen. Jo hi afegeixo: hem de volar, pràcticament tocant a terra, sempre.

dimarts, 22 de febrer del 2011

La dàlia

Colliré una dàlia
que tingui cent pètals
com paperinetes
on cauen les gotes
del rou de la nit,
i sobre la pàgina
les vessaré totes
perquè es tornin lletres
i pugui fer els versos
que el cel hagi escrit.
Me'ls dictarà l'aire
amb l'olor que exhalen
la mel de les bresaques,
la fruita i les flors...
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s'ha desclòs.

Primer la nit i la rosada que amb les gotes omple la dàlia, després el sol que desclou la flor. Les gotes que es tornen lletres vessades, "versos/ que el cel hagi escrit", una imatge preciosa. Els versos sempre provenen d'una cosa immaterial que s'escau més al cel que no la terra. Alhora, el poema serà "font de versos" en el lector, quan surti a la llum del sol, igual com la dàlia es desclou.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Des d’habitacions espesses de llenguatge
enfosquit, de cabelleres tallades una i altra vegada,
prenc notes marginals pel llibre no acabat,
com si no recordés ben bé, ara que ho dius,
quina va ser la primera sorpresa,
el primer senyal. I la foto antiga
fos el soterrani on baixo a escorcollar les eines oblidades, rovellades, les que
van emmotllar la carn i els ossos
i em pentinaven cabells que qui sap on paren,
i amb els quals podria teixir l’escaleta
per la pujada al món sense mesura.
Si no t’ho creus, endreça la memòria
i ves que no perdis ni un color dels vells,
que els haurem de menester, i potser algun més
per confegir la vànova, Patchwork, en diem ara.
I no és res més que els retalls que ja són morts.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Bergmanianes

Tot el poema reflexiona, de manera rodona, sobre la poesia, els poemes que serien les “habitacions espesses de llenguatge” (els versos opacs), les “cabelleres tallades una i altra vegada” (per dir el màxim amb el mínim). El “llibre no acabat”, del qual alhora no se’n recorda l’origen, com la mateixa vida; la foto que transporta al passat, que alhora és allò que ens du a “teixir l’escaleta” que ens elevarà cap a la lluna, per exemple. “Si no t’ho creus”, que això passa, “endreça la memòria” per tal de fer el teu poema, la teva vànova Patchwork, amb retalls que evidentment ja són morts, però que cuejen com la part de darrere d’una sargantana.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Maó a maó

Maó a maó hem malmés
la paret pairal
i un vent de ponent i lliris
corca el cor costaner.
qui farà rotllana i castell
al vel del paladar?
En quina cala maresa
o pineda muntanyenca
deixaré la cendra dels dits?

MOMPÓ, Francesc

El sostre protector, el del “vel del paladar” metafòric, i la paret, els hem destrossats “maó a maó”. El vent de ponent, que ve d’Espanya, acompanyat de lliris seductors, “corca el cor costaner”, ens acaba de fer malbé els catalans. A dalt de quina muntanya, o de quina cala, deixarà “la cendra dels dits”, allò efímer que fa amb les mans, els versos de la seva poesia. O sigui, com al principi del poema, la seva poesia reposarà sigui en la superfície de la cala, allò que indica la profunditat del mar, o l’alçada que representa la muntanya, on haurem arribat entre tots. "Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores", diu Espriu.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Poemes epigramàtics

Pedra

A Xavier Zubiri

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep

La pedra "dura com l'aigua dura", com el riu de la vida no para de passar. És "arrel d'ella mateixa", com el fet de llegir poemes porta a fer-ne. La pedra "perpetua/ la pedra", allò que és escrit perdura "en l'èxtasi perenne": la pedra de la poesia vol fixar l'instant. "la pedra, imatge pura", perquè un poema sol ser fet d'imatges, "i la idea de pedra": allò que hi ha darrere el poema, la poesia que "se'ns fa del tot madura" en interpretar-la. Comparar la poesia amb una pedra, en definitiva, és deshumanitzar-la, convertir-la en un element abstracte, un sentiment apaivagat, somort, però és l'únic que ens queda moltes vegades.

divendres, 11 de febrer del 2011

Sucres

Crèiem ser pedra,

ínfima lluentor

d’albes arestes.

Diluïts

per endolcir

en reflexos

la negra amargor.

Fent una espiral

que ens xucla

en renovellat batec

i ens dissol fosos

al fons de la tassa.


CASAS, Rafel, dins el bloc La Cerdanya des de Can Fanga

"Crèiem ser pedra", inderrocables, eterns, monolítics. Però acabem diluïts en la foscor del cafè, de la nit, acabem trepitjant el terra, perquè la nostra duresa, la nostra integritat, és feta com de minúsculs granets de sucre (que es disolen com aquests versos amb tants d'espais en blanc), perquè som humans. De l'"espiral/ que ens xucla" anirem a parar al fons de tot, al fons de la tassa. Encara que aquesta no fós la nostra intenció, la de fondre'ns en l'empatia, que ens porta de nou a fugir-ne en l'art, a delliurar-nos-en amb aquest poema.

dijous, 10 de febrer del 2011

Quan m’inclino a veure els anys viscuts
trobo petons a les claus del pany,
riures de confeti a les frontises,
pessics de tendresa als instants amargs
i a les tovalles, molles de pa tou.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (52)

Mira enrere i veu com la seva relació ha amorosit la vida quotidiana. I “a les tovalles, molles de pa tou” que encara no s’ha assecat, bona metàfora. Com el pa d’abans, que li costava de fer-se vell, l’amor seria tou encara, de la mateixa manera que el pa es pot renovar cada dia i no mor mai l’emoció, el sentiment. “El nostre pa de cada dia” cadascú sap a què es refereix en la seva pròpia vida, deia una professora meva, i jo trobo que aquesta relació és envejable.

Aquest és l'últim poema del llibre de Jesús Ma. Tibau que tinc el plaer de comentar.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Puc sembrar amb els ulls clucs, que ja no m'erro,
destarotar el camí i tornar a casa
o enfilar al primer intent una paraula.
Puc somriure de franc, sense fer trampa,
i sortir d'un malson refutilat.
Em queda saber on es pot aprendre
el do per a renunciar a tot.
I això no ho trobo enlloc. Ja ho he buscat.

RIERA, Josep, Reraguarda dins Adverbia

La veu poètica pot amb tot, se’n surt de tot, sap “el que vol i el que cal voler” (que deia Milena Jesenská), improvitzant, sense equivocar-se. Pot “sembrar amb els ulls clucs” (fent poemes), trobar el camí perdut cap a casa, o saber expressar-se com qui enfila una agulla al primer intent. Pot superar un malson. Però el que no pot és saber com “renunciar a tot” d’entrada, no pas a posteriori, com ser de tornada de tot, sense desitjos.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Asexual Rodin

...la pluja
com si arc del cel de diapositives

Hakan Sürsal


Afirma que l’amor cobert de la neu del temps es queda, ressec, com les deixalles de la pasta de dents als llavis i, tanmateix, no pot suportar l’olor de sutze al sexe facilitari de la ciutat de les roses de plàstic…

BESSÓ, Pere Aigües turques, 2010

Rodin és l'autor de l'estàtua "El pensador", raó per la qual se li escau l'adjectiu "asexual". La "pluja/ com si arc del cel de les diapositives" seria la caiguda de gotes que fan veure de manera diferent l'ambient, una mica com el veuria l'escultor. El poema parla tan aviat de la perdurabilitat de l'amor sota la neu, com que no "pot suportar l'olor de sutze al sexe", imatge d'allò brut en les relacions físiques, sobretot les fàcils, les falses com les roses de plàstic. O sigui, que no deixa de ser romàntic tot negant el cos.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Avui sóc
una ombra
gràcies a la teva llum.
Sóc una fulla
gràcies al
teu arbre.
Sóc un oblit
perquè al teu eco
només hi
ressona silenci.
I sóc pedra
amb les pedres
del camí.
I sóc ocell
a la flama del far.

onatge dins Poems & Blogs

"Avui sóc/ una ombra", poeta, "gràcies a la teva llum", ve a dir la veu poètica. La superfície que mostra el poema, la fulla, el vers, prové de la profunditat de les arrels de l'arbre que representa l'altre. Tot i ser present en el poema, és oblit alhora, l'altre l'ha fet fora del seu eco, del seu pensament. És "pedra amb les pedres del camí", una imatge molt determinista, la seva ànima és arrossegada pel camí de la vida. Però, en definitiva, el far de la poesia que il·lumina la foscor li permet de ser ocell alhora. Un poema amb imatges semblants, algunes van en un sentit, d'altres en el sentit contrari. Es tracta d'una reflexió global sobre una relació fa temps acabada.

dimarts, 1 de febrer del 2011

No em turmenta el cel,
ni un bosc de núvols m’amenaça
amb posat de remugaire incert;
l’aigua de massa pluges m’ha esbandit
el temor que ja no em glaça.

I si d’alguna plaça sóc captiu,
i si em commou alguna flama,
és per l’amor que encara et tinc
i la tendresa que m’empara.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (51)

Els núvols com un bosc, “amb posat de remugaire incert”, foscos, malhumorats com el cel fosc, no els tem pas la veu poètica. No té por de la solitud o la mort. És captiu i lliure alhora, i el foc li recorda el seu amor. W.H. Auden deia que quan diem que estem enamorats volem dir que estem calents. Potser sí, però no en el sentit físic, només.