UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 8 de març del 2012

Darrere de cada carena
hi ha una plana nova infinita
puntejada del verd aspre dels matolls
per on corren els ramats de gaseles.
Hi ha una bellesa de la monotonia.

Paisatge a Damaraland


VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de Namíbia


La monotonia, com allò clàssic, que no presenta contrast, que fins i tot és avorrit, com el paisatge del desert, de "l'espai immens" del títol, també pot ser bella. La buidor del que és buit, la buidor del que és ple, al capdavall.

3 comentaris:

Sílvia ha dit...

La monotonia com a forma d'equilibri? No me la sé imaginar bella fora d'aquest poema.

El porquet ha dit...

Desconeixia aquesta faceta d'en Villatoro. Interessant!

Helena Bonals ha dit...

Sílvia: que no és bell el desert?

Porquet: ja n'he publicat d'altres, d'aquest autor, molt bons, més que no pas aquest, diria.